La quina, una escorça amb propietats medicinals als nostres vermuts
Aquest botànic aporta un sabor característic al Dorado Amargo, el Padró & Co. més innovador
En alguns dels nostres vermuts amargs s’assaboreix un component botànic que a molts us evocarà records sensorials. Pot ser que també us traslladi a altres begudes o moments. Si tasteu lentament un Vermouth Padró & Co. Dorado Amargo Suave detectareu immediatament aquest delicat sabor amarg i astringent del que estem parlant. També el notareu en un Padró & Co. Rojo Amargo. Estem parlant de la quina, l’escorça de l’arbre cincona, que aporta a aquests vermuts un retrogust llarg al paladar i també es manté al nas.
La quina no és un ingredient gaire utilitzat en l’elaboració de vermut i per això dóna una empremta molt especial al nostre Dorado Amargo Suave. Hi ha diferents espècies d’arbres cincona i nosaltres utilitzem l’escorça de la Cinchona Calisaya (Cinchona Legderiana). Està infusionada en alcohol junt amb l’artemísia i altres botànics, com la genciana, que potencien i equilibren els sabors amargs. A més, el Dorado Amargo Suave es distingeix pel seu color daurat ja que no porta caramel.
En el cas del Rojo Amargo, elaborat amb doble infusió i molt reposat, la intensitat de la quina i altres botànics amargs apareix embolcallada d’una sensació molt fresca gràcies al gust de la taronja amarga.
Originària d’Amèrica del Sud la quina ha viatjat per tot el món per combatre la malària
L’arbre cincona és originari d’Amèrica del Sud i la seva escorça conté un alcaloide, la quinina, que té propietats digestives, antipirètiques, antipalúdiques i analgèsiques. L’escorça, la quina, s’ha utilitzat durant segles en el tractament contra la malària. De fet, les propietats medicinals de la quina com a agent contra la febre són conegudes des de temps llunyans a les terres que ara conformen els països del Perú, l’Equador i Colòmbia. Pel que sembla, hi ha diverses llegendes que il·lustren el descobriment de les seves propietats curatives a les cultures precolombines en les quals algú es guareix de forma miraculosa després d’haver begut aigua que casualment contenia quina. Una de les espècies d’aquest arbre està representada a l’escut del Perú.
A partir del segle XVII la quina va arribar a Europa a través dels missioners jesuïtes que coneixien el seu ús com a medecina al Perú per combatre la malària. Va començar a importar-se i a comercialitzar-se. Cinchona, el nom científic del gènere és del segle XVIII quan el botànic suec Carlos Linneo va fer-ne la classificació. Segons una llegenda, Francisca Enríquez de Rivera, comtessa de Chinchón i virreina del Perú es va posar malalta a Lima d’unes febres molt greus i es va recuperar gràcies a la pols de quina. A finals del segle XVIII es va descriure la Cinchona Calisaya (Cinchona Legderiana), que en llatí significa “amb fulles de llança”.
Al segle XIX dos farmacèutics francesos van aconseguir aïllar la quinina de l’escorça i es va avançar en la producció de medecines contra la malària. En tractar-se d’una substància amb tantes propietats alguns països van plantar arbres de cincona a les seves colònies asiàtiques.
La pols de quina es prenia dissolta en aigua o vi. Per combatre l’intens gust amarg s’hi podia afegir sucre i així és com va néixer l’aigua tònica. De la mateixa manera l’origen del gintònic també està relacionat amb les propietats curatives de la quinina. Els britànics desplaçats a les seves colònies asiàtiques havien de prendre quinina per allunyar la malària i la barrejaven amb gasosa, sucre i ginebra. Van aparèixer també els vins quinats, el palo de Mallorca i altres begudes delicioses com a aperitius o per fer venir la gana.
